Un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona i lʼInstitut dʼInvestigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) ha identificat un potencial biomarcador de l’evolució de la malaltia de Parkinson. Segons el nou estudi, publicat a la revista
NPJ Parkinson’s Disease, els pacients amb una progressió lenta de la patologia tindrien un augment significatiu dels nivells d’una molècula anomenada ecto-GPR37 en el líquid cefalorraquidi. Els resultats podrien tenir implicacions rellevants per al tractament dels pacients d’aquesta malaltia neurodegenerativa, que es caracteritza per trastorns del moviment com tremolors, rigidesa, lentitud de moviment o inestabilitat postural.
Francisco Ciruela, catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i membre de lʼInstitut de Neurociències (UBNeuro) i de l’IDIBELL, explica que «el que suggereix l’estudi és que aquest biomarcador podria servir per definir si la progressió de la malaltia serà ràpida o lenta. A escala clínica, poder fer aquesta estratificació és molt important, perquè la gestió dels pacients amb malaltia de Parkinson de progressió lenta davant els de progressió ràpida implica un enfocament clínic diferent».
Segons l’investigador, en el cas dels pacients amb progressió ràpida es produeixen un inici i empitjorament accelerat dels símptomes, fluctuacions i complicacions motores, així com un augment de la probabilitat de deteriorament cognitiu i de símptomes psiquiàtrics. En canvi, els pacients amb progressió lenta tenen un inici i una progressió graduals dels símptomes i poden mantenir nivells més alts d’habilitat funcional i durant més temps. A més, sovint presenten símptomes més lleus, especialment en les etapes inicials. «Si la malaltia progressa ràpidament, el pronòstic és pitjor que si ho fa lentament, ja que es pot gestionar més aviat com una malaltia crònica. En conseqüència, en malalts de progressió ràpida es requereix un maneig clínic més complex que no pas en els de progressió lenta, que tenen un pronòstic millor», destaca el catedràtic de la UB, que ha liderat la recerca.
En el treball també han participat investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO); l’Institut d’Investigació i Innovació Biomèdica de Cadis; l’Institut Karolinska, a Suècia; la Universitat de Califòrnia, als Estats Units, i el King’s College de Londres, al Regne Unit.
Estudi amb mostres de pacients de diferents malalties neurodegeneratives
Aquesta recerca és la continuació d’un estudi de l’any 2021 del mateix equip investigador, que va descobrir que l’ecto-GPR37, present en cèl·lules neuronals del cervell, podria ser un prometedor candidat a biomarcador diagnòstic de la malaltia de Parkinson. L’ecto-GPR37 és un fragment d’un receptor neuronal orfe acoblat a la proteïna G anomenat GPR37. Tot i que es tracta d’un receptor associat amb el Parkinson, encara no se’n coneix la funció neuronal ni el lligand endogen, és a dir, la molècula específica a què s’uneix.
Per validar els resultats anteriors i comprovar si aquest biomarcador potencial és específic de la malaltia de Parkinson, els investigadors han analitzat ara el processament de GPR37 al cervell i la presència d’ecto-GPR37 en el líquid cefalorraquidi de pacients de Parkinson, Alzheimer i també altres malalties neurodegeneratives amb característiques clíniques similars al Parkinson, com ara l’atròfia multisistèmica, la degeneració corticobasal i la paràlisi supranuclear progressiva. Els investigadors detallen que, «malgrat les similituds, els pacients d’aquestes malalties tenen un pronòstic diferent i no responen a la levodopa, el tractament principal del Parkinson. Per tant, l’exploració de nous biomarcadors és essencial per estratificar amb precisió els pacients, especialment en les primeres etapes, quan el diagnòstic és més desafiant».
Els resultats d’aquesta anàlisi mostren que els nivells d’ecto-GPR37 només van augmentar en pacients amb malaltia de Parkinson de progressió lenta, i no en la tipologia ràpida ni en la resta de patologies. «Aquesta descoberta suggereix una possible connexió entre el processament i l’expressió de GPR37 i la velocitat de progressió de la malaltia», relata Francisco Ciruela.
Segons els científics, l’explicació més plausible sobre la presència d’ecto-GPR37 al cervell és que, quan el receptor GPR37 arriba a la superfície de les neurones, es fragmenta i allibera ecto-GPR37 cap a l’exterior de la cèl·lula. Com a resultat d’aquest processament, en aquest tipus de parkinsonisme de progressió lenta l’ecto-GPR37 circularia en concentracions més elevades pel líquid cefalorraquidi, el fluid que envolta del cervell i la medul·la espinal.
D’altra banda, els investigadors també han descrit un patró diferencial de processament i d’expressió de GPR37 en les altres malalties neurodegeneratives analitzades. «Això subratlla la utilitat potencial de GPR37 també per distingir entre diferents condicions neurodegeneratives», afegeix el catedràtic de la UB.
Estudi multicèntric a escala europea
Tot i que els resultats obtinguts per l’equip de la UB i l’IDIBELL són molt prometedors, els investigadors assenyalen que el paper com a biomarcador d’ecto-GPR37 s’hauria de validar en una cohort de pacients més nombrosa i de diferents hospitals per confirmar-ne la utilitat clínica, establir-ne la robustesa i garantir-ne l’aplicabilitat com a eina pronòstica en la progressió de la malaltia. Ciruela reconeix que «ara el pas següent seria elaborar i posar en marxa un projecte clínic multicèntric a escala europea que ens permeti fer l’estudi de validació amb malalts de Parkinson, necessari per poder avançar cap a l’aplicació clínica».
D’altra banda, els investigadors, gràcies al finançament de la Fundació Michael J. Fox, han adaptat recentment un assaig per determinar la presència d’ecto-GPR37 en mostres de sang de pacients, «la qual cosa en facilita molt la determinació analítica», conclouen.