Un dels períodes més fascinants de l’evolució del llinatge humà és l’aparició dels primers ancestres capaços de desplaçar-se de manera bípeda. Conèixer el tipus de locomoció de moltes espècies fòssils —caminar drets pel terreny o bé grimpar de branca en branca amb la força dels braços— ha estat un dels grans interrogants més clàssics en l’estudi del procés d’hominització. Ara, un treball publicat a la revista
American Journal of Primatology aporta noves perspectives per facilitar la comprensió de com i quan va aparèixer la locomoció bípeda durant l’evolució humana.
El professor Josep M. Potau, de la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humana de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona (IAUB), dirigeix la investigació. L’article té Neus Ciurana, de l’Escola Universitària Gimbernat i primera autora de l’article, com a primera autora, i també hi participen equips de la Universitat de Valladolid.
La recerca ajuda a inferir com es desplaçaven algunes espècies d’hominins fòssils per mitjà d’una tècnica innovadora que analitza i compara els llocs d’inserció musculars característics del comportament locomotor en primats de la família Hominidae (ximpanzés, bonobos, goril·les, orangutans i humans).
Les conclusions corroboren que australopitecs i parantrops combinaven una locomoció bípeda amb una locomoció arbòria similar a la dels bonobos actuals (Pan paniscus), l’espècie més emparentada filogenèticament amb els humans que combina locomocions de tipus terrestre i arbori, a més d’episodis ocasionals de bipedisme. Els resultats també reafirmen la presència de locomocions de tipus arbori en Australopithecus sediba —una espècie encara poc coneguda— i Paranthropus boisei, un homínid fòssil que ha despertat un cert grau de controvèrsia científica al voltant de la seva forma de locomoció.
Tecnologia 3D per estudiar àrees clau en primats braquiadors
L’equip ha fet servir una nova metodologia que consisteix a fer escanejats 3D de l’os cúbit d’humans actuals, primats hominoïdeus actuals i hominins fòssils. Aquesta tècnica permet identificar i comparar amb més precisió els llocs d’inserció dels músculs braquial i tríceps braquial a l’epífisi proximal del cúbit, una àrea anatòmica decisiva en la locomoció arbòria (braquiació).
Josep M. Potau, membre del grup de recerca en Anatomia Evolutiva i Patològica dels Humans i altres Primats (AEPPRI) de la UB, explica que «el colze és una articulació formada per tres ossos —húmer, cúbit i radi— i els seus mecanismes de flexió-extensió i de pronació-supinació tenen un paper cabdal en diferents tipus de locomoció arbòria molt utilitzats pels primats. Això es deu, sobretot, a la importància funcional que tenen els músculs que actuen sobre l’articulació, en especial el braquial, que participa en la flexió del colze, i el tríceps braquial, que ho fa en la seva extensió».
El treball confirma que hi ha una bona correlació entre les formes de locomoció dels primats hominoïdeus, la massa relativa dels músculs braquial i tríceps braquial i la superfície relativa de les seves zones d’inserció. «Els primats que utilitzen la locomoció arbòria amb més freqüència —com els orangutans o els bonobos— desenvolupen més els músculs flexors del colze com el braquial. En canvi, els primats més terrestres, com els ximpanzés i els goril·les, tenen més desenvolupats els músculs extensors del colze com el tríceps braquial», apunta l’investigador. «Aquests dos músculs presenten zones d’inserció ben definides en el cúbit, la superfície de les quals es pot mesurar», continua el professor, que admet que «els primats més arboris, així, tindran una superfície relativa més gran de la zona d’inserció del múscul braquial, mentre que els exemplars més terrestres tindran una superfície relativa més gran de la zona d’inserció del múscul tríceps braquial».
Les espècies fòssils del gènere Homo
En el marc de la recerca, els resultats que s’han obtingut a través de l’estudi dels ossos donen suport als de les proporcions musculars aconseguides a partir de disseccions anatòmiques fetes en humans i primats actuals. D’aquesta manera, s’ha pogut confirmar que les diferències que hi ha en la proporció de les zones d’inserció en humans i primats hominoïdeus —a causa dels diferents tipus de locomoció— es poden relacionar també amb el grau de desenvolupament dels músculs que s’insereixen en aquestes àrees.
En el cas dels hominins dels gèneres Australopithecus i Paranthropus, dotats d’adaptacions anatòmiques associades a una locomoció bípeda habitual i la braquiació, Potau indica que «vam descobrir que la proporció entre les zones d’inserció dels músculs braquial i tríceps braquial que s’havia analitzat en quatre espècies d’aquests dos gèneres és similar a la que s’observa en els bonobos, que són els primats hominoïdeus africans— bonobos, ximpanzés i goril·les— que utilitzen la locomoció arbòria amb més freqüència».
En canvi, la majoria d’espècies del gènere Homo, al qual pertany l’espècie humana, «no presenten adaptacions anatòmiques a la locomoció arbòria. Això queda reflectit en el treball, en què hem observat que els representants de tres espècies fòssils del gènere Homo —Homo ergaster, Homo neanderthalensis i Homo sapiens arcaic— presenten una proporció de les zones d’inserció dels músculs braquial i tríceps braquial similar a la que observem en els humans actuals».
La investigació obre un nou escenari en l’estudi del llinatge evolutiu humà per obtenir informació sobre la mena de locomoció típica d’una espècie fòssil determinada que conservi aquestes zones d’inserció muscular. «Aquest enfocament també podria ampliar-se a altres zones anatòmiques que presenten zones d’inserció muscular ben definides, si prèviament s’estudien de manera exhaustiva les característiques musculars en espècies actuals», conclou el professor Potau.