Encara hi ha moltes incògnites sobre les causes que provoquen el desplaçament de l’oscil·lació de l’Atlàntic nord (NAO, per les sigles en anglès) —un fenomen climàtic decisiu en l’hemisferi nord— cap a l’est i l’oest d’Islàndia. Fins ara, algunes hipòtesis suggerien que aquest procés conegut per la comunitat científica internacional podria estar relacionat amb l’impacte dels gasos d’efecte d’hivernacle en el planeta.
Ara un estudi publicat a la revista
Npj Climate and Atmospheric Science revela que el desplaçament de la NAO podria ser una conseqüència de la variabilitat natural del sistema de l’atmosfera i no dels efectes antropogènics que alteren la climatologia mundial. La nova recerca la dirigeixen els experts María Santolaria Otín i Javier García-Serrano, de la Facultat de Física i del Grup de Meteorologia de la Universitat de Barcelona.
Per què la NAO es mou longitudinalment?
L’oscil·lació de l’Atlàntic nord es va identificar per primera vegada a principis del segle XX, encara que les seves conseqüències ja les coneixien temps enrere els pobladors del nord d’Europa. La NAO és un dels fenòmens de variabilitat climàtica que més ha estudiat la comunitat científica. No obstant això, encara es desconeixen molts aspectes relacionats amb la dinàmica i els processos que en controlen la variabilitat, temporal i espacial, i també es debaten les evidències sobre les seves tendències en el passat i les que s’esperen per al futur.
Javier García-Serrano, professor del Departament de Física Aplicada de la UB, detalla que «l’atmosfera és un sistema fluid i mostra un comportament molt caòtic i impredictible. L’estudi revela que podem descartar alguns factors que expliquen aquesta característica de la NAO, en concret, el forçament radiatiu antropogènic —és a dir, l’impacte dels gasos d’efecte d’hivernacle— o l’acoblament amb l’oceà. Els factors que podrien ajudar a entendre aquests desplaçaments de la NAO són, per exemple, la interacció dels vents amb l’orografia o el contrast terra-mar. Ara bé, caldria ampliar les recerques per confirmar aquestes hipòtesis».
A escala global, els efectes d’aquest desplaçament de la NAO serien probablement reduïts, encara que podrien afectar la variabilitat del gel marí de l’Àrtic i, en conseqüència, altres àrees remotes del planeta. Segons les conclusions, aquest procés no arribaria a modificar les tendències d’escalfament global antropogènic.
Els efectes a escala regional serien més importants, ja que la NAO explica de manera aproximada la meitat de la variabilitat climàtica en l’àrea del continent europeu i el Mediterrani. «No obstant això, l’impacte en les prediccions i projeccions futures seria sobretot de modulació de les tendències de canvi climàtic en determinats períodes», apunta García-Serrano.
En aquest context, l’equip de la UB ha fet i analitzat simulacions en un període de cinc-cents anys amb un model climàtic global. María Santolaria Otín, investigadora postdoctoral i primera autora de l’estudi, explica que «aplicant aquesta metodologia innovadora, hem pogut aïllar els efectes del forçament radiatiu i de l’acoblament amb l’oceà i hem obtingut, així, unes conclusions impossibles d’aconseguir únicament amb dades observacionals».
La NAO es considera un dels patrons o teleconnexions de variabilitat de baixa freqüència més influents en el clima de l’hemisferi nord. En aquest escenari de reptes, l’equip de la UB continua ampliant les recerques per entendre quins factors controlen els desplaçaments de la NAO i els efectes remots o teleconnexions que té en el context de la climatologia global.