Els residus generats per les activitats humanes ja han arribat al punt més profund de tota la Mediterrània: la fossa de Calipso, que té 5.112 metres de fondària i es troba a la mar Jònica. En el fons de la fossa marina, s’han identificat un total de 167 objectes —sobretot plàstics, vidre, metall i paper—, 148 dels quals són deixalles marines i d’altres 19 tindrien un possible origen antròpic. Aquests resultats signifiquen una de les concentracions més altes de brossa marina detectades fins ara a grans profunditats.

La descoberta la presenta un article publicat a la revista Marine Pollution Bulletin, que té com a autors principals Miquel Canals, de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB; Georg Hanke, del Centre Comú de Recerca (JRC) de la Comissió Europea; François Galgani, de l’Institut Francès de Recerca per a l’Explotació del Mar (IFREMER), i Victor Vescovo, de l’empresa dels Estats Units Caladan Oceanic.
Per arribar al fons de la fossa marina —l’aspecte més crític de tota la recerca—, l’equip ha fet servir un submarí tripulat d’alta tecnologia: el Limiting factor, vehicle de submersió profunda (en anglès, deep-submergence vehicle o DSV). Les imatges aportades pel Limiting factor confirmen que —a part d’acumular-se a les costes, les aigües superficials i els fons més soms— les deixalles marines arriben també als punts més remots i fondos de la Mediterrània, una mar especialment afectada per les activitats humanes.

Les restes que ha identificat l’equip internacional a la fossa de Calipso alerten de la necessitat d’implementar accions polítiques a escala mundial per reduir les deixalles oceàniques, a més de fomentar canvis en la ciutadania sobre els hàbits de consum i la reducció de residus per protegir mars i oceans de tot el planeta.

Deixalles marines a la Mediterrània més profunda

La fossa de Calipso és una depressió situada a seixanta quilòmetres a l’oest de la costa del Peloponès, a Grècia, dins l’anomenada fossa Hel·lènica, amb diverses depressions similars però més somes. Ubicada en una zona de sismicitat elevada per les falles actives, està envoltada de relleus esglaonats força pronunciats i té desnivells de milers de metres, i un fons pràcticament pla. La part interna de la fossa, de més de cinc mil metres de fondària, té forma de ronyó i unes mides aproximades de vint per cinc quilòmetres.

Però com ha pogut arribar la brossa a indrets tan profunds? Les deixalles del fons de la fossa de Calipso «provenen de diverses fonts, tant terrestres com marines. Han pogut arribar-hi per diverses rutes, que inclouen tant el transport a llarga distància pels corrents marins com l’abocament directe», detalla Miquel Canals, catedràtic del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà i director de la Càtedra UB d’Economia Blava Sostenible. «Part de les deixalles lleugeres, com els plàstics, provenen de la costa, d’on s’escapen cap a la fossa de Calipso, a només seixanta quilòmetres de distància. Alguns plàstics, com ara bosses, vagaregen just damunt del fons fins que hi queden enterrats parcialment o total, o es desintegren en fragments més petits», apunta.

«També hem trobat evidències de l’abocament des d’embarcacions de bosses plenes d’escombraries, tal com revela l’amuntegament de diferents tipus de deixalles seguit d’un solc gairebé rectilini. Malauradament, pel que fa a la Mediterrània, no seria gens desencertat dir allò que “no n’hi ha un pam de net”», alerta l’expert. La fossa de Calipso va atrapant i acumulant en el fons els materials antropogènics que hi arriben: «És una depressió tancada, i això afavoreix que s’hi acumulin deixalles a l’interior. Els corrents tan febles que hi ha a la fossa —d’uns dos centímetres per segon i, excepcionalment, divuit— també faciliten la deposició de deixalles lleugeres al fons».

Els corrents transporten deixalles flotants provinents sobretot de la mar Jònica meridional i d’àrees marines situades més al sud. També se solen formar remolins superficials que concentren les deixalles a la part interior. «Quan aquests remolins se situen damunt la fossa de Calipso, part de les deixalles tendeixen a caure lentament cap al fons, ajudades per mecanismes de degradació i processos de llastatge que n’augmenten la densitat. Els corrents superficials també poden transportar deixalles provinents de la mar Adriàtica, al nord, a través de l’estret d’Òtranto, i de les aigües situades enfora del nord-oest de Grècia».

El Limiting factor: tecnologia d’avantguarda per explorar els fons marins

L’accés a les conques marines més profundes és un repte gegantí que exigeix usar tecnologia d’avantguarda. En aquest cas, la innovació és el submarí Limiting factor, construït per l’empresa Triton Submarines. Aquest vehicle, que es desplega des de vaixells nodrissa especialment preparats, és capaç de transportar dos passatgers fins a les fosses oceàniques més fondes. Durant la inspecció del fons marí, aquest enginy tecnològic de característiques úniques avança lentament —uns 1,8 quilòmetres per hora— per poder obtenir imatges de bona qualitat.

A la fossa de Calipso, el Limiting factor va poder cobrir una distància equivalent a 650 metres en línia recta, durant quaranta-tres minuts d’estada a prop del fons. «En cada immersió se sol invertir més temps en el descens i l’ascens del vehicle de tornada cap a la superfície que no pas inspeccionant el fons. Cada immersió completa sol durar unes quantes hores», explica Canals.

Aquesta tecnologia ha permès calcular la densitat de brossa marina al fons de la fossa, tot i que no se n’han detectat impactes significatius sobre la vida marina, atès que està particularment empobrida en aquest abisme de la mar Jònica. Les imatges només han revelat la presència de l’espècie Coryphaenoides mediterraneus, un peix de la família dels macrúrids, i del decàpode Acanthephyra eximia.
«Ara bé, en indrets amb més biodiversitat es produeixen diferents tipus d’interacció entre les deixalles dipositades al fons i els organismes, com ara l’anomenada pesca fantasma, l’enterrament, l’enganxament o la ingesta, però també l’ús de deixalles com a substrat on els animals poden créixer, amagar-se o fer la posta», observa Canals.

La Mediterrània és un dels mars més contaminats per la brossa marina

Les primeres evidències de la presència de deixalles als fons marins del planeta es remunten al 1975, a l’estret de Skagerrak, a l’Atlàntic nord. Canyons submarins i muntanyes submarines són els punts amb més acumulació de residus, els quals poden quedar enterrats, esmicolar-se o mobilitzar-se per acció de la gravetat, els corrents marins i altres factors oceanogràfics.

Avui dia la Mediterrània és una regió marina especialment afectada per aquesta problemàtica ambiental. El 2021 un estudi ja assenyalava l’estret de Messina com l’àrea amb més densitat de brossa marina coneguda a tot el món (Miquel Canals et al., Environmental Research Letters). Es tracta d’un veritable punt calent on s’acumulen grans quantitats de deixalles.

«La Mediterrània és una mar tancada, envoltada d’humanitat, amb un intens trànsit marítim i una activitat pesquera també molt estesa. L’evidència que aporta la nostra recerca hauria d’esperonar els esforços globals i, en particular, a la Mediterrània per mitigar l’abocament de deixalles, sobretot plàstics, al medi natural i, en última instància, al mar, en línia amb el que planteja el Tractat global contra la contaminació per plàstics de les Nacions Unides, encara pendent d’aprovació. Fins i tot l’encíclica papal Laudato si’ del maig de 2015 va en aquesta direcció, i també algunes declaracions de les cimeres mundials del G7, tot i que encara estem lluny d’assolir un gran ressò social pel que fa a les deixalles dels fons marins», comenta Canals.

A diferència de llocs molt freqüentats, com les platges o el litoral, «els fons oceànics són encara força desconeguts per al conjunt de la societat, i això dificulta que hi hagi un bon grau de conscienciació social i política sobre la conservació d’aquests espais», continua. «És necessari fer un esforç comú entre científics, divulgadors, periodistes, mitjans de comunicació, influenciadors i altres persones amb impacte social. La problemàtica hi és, i té un abast enorme, tot i que no sigui visible directament. Convindria no oblidar-se’n», conclou Miquel Canals.